CADA FORMIGA S' ADAPTA A LA DIMENSIÓ DEL GRA QUE TRANSPORTA
Ara recordo aquella faula tan famosa de "La Cigala i la Formiga"
La Cigala i la Formiga
Aquí teniu el senyor Jean de La Fontaine (1621-1695).
La Fontaine va ser un escriptor francès del segle XVII, autor de
dotze llibres de faules a la majoria de les quals feia parlar els
animals, que hi jugaven un paper principal.
Ell mateix
havia explicat que “se servia dels animals per a instruir les persones”
ja que, en certa manera, els atribuïa virtuts i, sobretot, defectes
propis dels humans per tal que els lectors s’hi veiessin reflectits i
s’adonessin del ridícul que fem quan ens mostrem egoistes, indolents,
cruels, superbs, garrepes, ganduls, covards, presumits, despietats o
conformistes, entre altres coses encara pitjors.
I aquí teniu el senyor Xavier Benguerel (1905-1990), que va ser un famós novel·lista català.
De molt jove es va sentir atret per les faules que de La Fontaine
havia escrit tres segles enrere. I després de molt d’esforç per a
trobar el to més just per no trair-ne l’esperit, no va parar fins que
les va traduir i publicar totes en la que, segurament, va ser la
primera edició a tot el món en una altra llengua –en aquest cas, el
català– al costat de l’original francès. De vegades, Benguerel visitava
el parc de les feres: veure com es movien i actuaven algunes de les
bèsties engabiades l’ajudava a entendre millor el sentit de les faules.
Un llibre meravellós
Al llarg del volum de gairebé mil pàgines, publicat per les Edicions del Mall l’any 1984, desfilen tota mena d’animals com àguiles,
anyells, cabres, cavalls, cérvols, cignes, cigonyes, conills, corbs,
elefants, galls i gallines, garses, gats, granotes, guineus, gossos,
llebres, lleons, llops, micos, orenetes, pardals, peixos, perdius,
ratapinyades, rates, rucs, serpents, tortugues... La primera
de totes aquestes faules és, potser, una de les més conegudes.
Llegiu-la una, dues o més vegades en l’esplèndida versió que en va fer
el senyor Benguerel...
La Cigala i la Formiga
La Cigala, que es desviu
per cantar al llarg de l’estiu,
es trobà desprevinguda
quan el fred va ser més rude.
No tenia a l’aixopluc
cap tros de mosca, cap cuc.
La fam que passa l’obliga
a trucar a ca la Formiga,
i li pidola uns quants grans
per no caure morta abans
d’arribar al temps de la sega.
“En venir l’agost, agrega,
us pagaré, puntual,
interès i capital.”
La Formiga mai no fia;
aquest defecte, no el té.
“Pel bon temps, diu, ¿què vau fer
d’un cap a l’altre del dia?
–No us desplagui, a tota veu,
m’estava canta que canta.
–Cantàveu? Oh, com m’encanta;
molt bé, doncs, ara, balleu!”
Ja sabem que de formigues
n’hi ha de moltes menes i mides. Tenen fama de treballadores. I si bé
fem tots els possibles per impedir que entrin al rebost a buscar alguna
cosa de menjar per endur-se al seu niu, ens meravellen quan, caminant
pel bosc, trobem aquelles muntanyetes de terra que fan al voltant de
l’entrada del seu cau i les veiem, una darrere l’altra, traginant
qualsevol gra o llavor que hi emmagatzemen per poder menjar durant
l’hivern.
Les cigales no es deixen veure tant,
però es fan sentir quan fa més calor: els mascles colpegen els dos
petits tambors del ventre i provoquen un so que només se sent a
l’estiu, a l’hora del sol. Tenen una vida molt curta i s’alimenten de la
saba que xuclen amb el bec dels arbres on s’arrapen.
VOLS SENTIR I VEURE COM PRODUEIX EL CANT LA CIGALA?
FES UN CLIC
EL CANT DE LA CIGALA
Una faula no ha de ser una lliçó de ciències
Les
cigales viuen pocs dies, i això vol dir que la de la faula no podia
demanar a la formiga algun gra per a sobreviure, oi més quan pel fet de
no tenir boca tampoc no se l’hauria pogut menjar. Amb això, però, no
volem dir que el senyor de La Fontaine ens vulgui enredar. I ara! Amb
la seva faula no pretenia escriure un llibre científic sinó
recomanar-nos que s’ha de treballar i estalviar per a quan vagin
maldades. Com aquella vella dita: “Qui de jove no treballa, quan és
vell dorm a la palla”.
La feina de la cigala no és tan inútil!
En
el que sí que ens atrevim a portar la contrària a l’autor de la faula
és en el fet que cantar i ballar no siguin unes feines ben dignes i
necessàries. Pel fet que els treballadors hem aconseguit més temps
lliure gràcies a jornades de treball més curtes i un parell de dies
festius cada setmana, el món de l’espectacle ha augmentat el seu
prestigi. Els sous dels músics, cantants, dansaires, actors de teatre,
cinema o televisió, humoristes, etc., han crescut, de vegades, fins a
l’exageració, a mesura que amb la seva feina ens ajuden a viure. Per
tant, la feina de la pobra cigala, és a dir, cantar fins a rebentar,
també té la seva utilitat perquè amb el seu cant ens fa saber que
l’estiu ha fet el ple.
I per acabar, aquí teniu un conte curt de cigales i formigues urbanes. Que soni la música!
|
Un viatge amb metro
Els escassos
passatgers del vagó del metro es fixen en l’home que s’ha posat a tocar
l’acordió amb molta empenta. La música els desperta: n’hi ha que
aixequen el cap del diari i els tres o quatre que tenien els ulls
tancats els obren, sorpresos. Del fons del vagó s’aixeca una noieta
pigallada i cabells molt curts, obre la funda del violí que tenia sota
el seient, fa unes passes i afegeix al ritme de l’acordió la solemnitat
un pèl trista del seu violí. Ja s‘hi acosta un xicot molt alt i prim,
amb els cabells que li cauen sobre el muscle, que fa pujar de to la
vella melodia amb la serenitat un pèl entremaliada d’una flauta
travessera.
L’ensopiment, la indiferència i la son dels passatgers s’ha fos com per
art d’encantament. Qui més qui menys, perd la vergonya i mou el cap al
compàs de la tonada. Els quatre o cinc que acaben de pujar escolten,
embadalits. Una parella gran que es miren com si no s’ho acabessin de
creure, s’agafen i ballen a l’estil antic, amb gràcia i cerimònia. El
noi que ja fa una estona que ha tancat el llibre fa l’ullet a la noia
que té al davant, que no s’ho fa dir dues vegades, i ja me’ls teniu
giravoltant. Ara s’hi afegeixen altres parelles. Hi ha, també, qui balla
sol. A mesura que el comboi s’acosta al centre, l’entrada de nous
passatgers redueix l’espai.
Algú que ja ha arribat a lloc
se separa de la parella amb recança, amb un cop de cap agraeix als
músics la seva actuació i emprèn el camí de la sortida. La violinista
desa com pot el violí i baixa, seguida poc després pel noi de la flauta
travessera: cadascú se’n va cap a la feina amb més empenta i il·lusió
que mai. Tots plegats han estat per un moment cigales i ara tornaran a
ser formigues. Em penso que, avui, el senyor de La Fontaine no hi
tindria res a dir.
Text: JOAQUIM CARBÓ
Il·lustració: STEFANIE PFEIL |
No hay comentarios:
Publicar un comentario