Mostrando entradas con la etiqueta ARBRES. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta ARBRES. Mostrar todas las entradas

domingo, 25 de noviembre de 2012

L'ARBRE POESIA EN ESTAT PUR

L'arbre vell
En la ciutat hi ha una plaça
i en la plaça un arbre vell.
En l'arbre hi ha la tristesa
de saber que és el darrer.
*
Abans n'hi havia molts altres,
ara tan sols queda ell
com un record que s'apaga
entre el ferro i el ciment.
*
Diuen que volen tallar-lo,
que molesta, que el seu verd
trenca l'estètica pura
dels edificis que té
voltant-lo, voltors altíssims
a punt de menjar-se el cel.
Que al lloc que ocupa podrien
aparcar vint cotxes més.
Que és la casa on s'arreceren
centenars de bruts ocells
que ningú recordaria
si no fos perquè viu ell...
*
En la ciutat (algú conta)
hi havia fa molt de temps
un arbre gran i molt trist
que se sabia el darrer.
*
I plorava fulles grogues
en la tardor, i a l'hivern
es despullava i cantava
estranyes cançons al vent.
*
Quan venia primavera
despertava les arrels,
oblidava un poc la pena
i obria el somriure verd
que en estiu era rialla
que et feia sentir-te bé
quan, fugint del sol, entraves
en el cercle tou i fresc
del seu regne que assetjaven
cotxes, finques, fum, diners.
*
Quan el tallaren plovia.
Ja no he vist ploure mai més. 


 




Vent de tardor, ven de poesia




La pluja va remullant amb les seues gotes la tardor, els camps agraeixen el seu regal. En la ciutat els paraigües fan d'escuts de colors  




Sembla que la pluja vol fer festa i s'ha instal·lat aquest diumenge entre els carrers i teulades, remullant arbres i jardins, llustrant els colors del nostre entorn (bruts de tanta pols i contaminació). Diumenge de pluja, diumenge de cant.
Cançó de pluja

No sents, cor meu, quina pluja més fina ?
Dorm, que la pluja ja vetlla el teu son...
Hi ha dues perles a la teranyina,
quina conversa la pluja i la font!
No sents, cor meu, quina pluja més fina?

No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?
Canten les gotes damunt la teulada,
ploren les gotes damunt del replà...
Gotes de pluja, gardènia que es bada...
No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?

¿No sents, cor meu, quina pau més divina,
amb la música dels núvols desfets?
Pluja de nit, delicada veïna,
dentetes d'aigua en els vidres quiets...
No sents, cor meu, quina pau més divina?

¿No sents, cor meu, que la pena se'n va,
dintre aquest plor de la pluja nocturna,
i les estrelles somriuen enllà?
Enllà somriu un mantell tot espurna...
No sents, cor meu, que la pena se'n va?

No sents, cor meu, quina pluja més fina?
No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?
No sents, cor meu, quina pau més divina?
No sents, cor meu, que la pena se'n va?
No sents, cor meu, quina pluja més fina?

La il·lustració és d'Anna Silivonchik


Sembla que la pluja vol fer festa i s'ha instal·lat aquest diumenge entre els carrers i teulades, remullant arbres i jardins, llustrant els colors del nostre entorn (bruts de tanta pols i contaminació). Diumenge de pluja, diumenge de cant.
Cançó de pluja

No sents, cor meu, quina pluja més fina ?
Dorm, que la pluja ja vetlla el teu son...
Hi ha dues perles a la teranyina,
quina conversa la pluja i la font!
No sents, cor meu, quina pluja més fina?

No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?
Canten les gotes damunt la teulada,
ploren les gotes damunt del replà...
Gotes de pluja, gardènia que es bada...
No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?

¿No sents, cor meu, quina pau més divina,
amb la música dels núvols desfets?
Pluja de nit, delicada veïna,
dentetes d'aigua en els vidres quiets...
No sents, cor meu, quina pau més divina?

¿No sents, cor meu, que la pena se'n va,
dintre aquest plor de la pluja nocturna,
i les estrelles somriuen enllà?
Enllà somriu un mantell tot espurna...
No sents, cor meu, que la pena se'n va?

No sents, cor meu, quina pluja més fina?
No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?
No sents, cor meu, quina pau més divina?
No sents, cor meu, que la pena se'n va?
No sents, cor meu, quina pluja més fina?

La il·lustració és d'Anna Silivonchik



 

Llama el otoño

Toc, toc, toc
Llaman a mi puerta

Toc, toc, toc
No sé quien será

Toc, toc, toc
¡Son gotas de lluvia!

Toc, toc, toc
Que quieren entrar

Toc, toc, toc
Ahora es el viento

Toc, toc, toc
Que quiere bailar

Toc, toc, toc
Busca hojas secas

Toc, toc, toc
Y danzar, danzar, danzar




-“Te amo”-,
le dije al Viento
y él,
como muestra de su afecto,
me acarició,
con una cálida brisa en mi mejilla.

-“Adiós”-,
me dijo el Viento
y en una brisa dejó su eco
susurrando en mis oídos
su partida…


(Lorena)
La il·lustració és de Denise Ullmann. 



Haikú otoñal

 Reina del viento
al compás del otoño 
baila las hojas.
(M.D.I.) 

La il·lustració és de Libellune.


 







EL BOSC UN BASTIMENT PER PINTAR

País basc, Kortézubi, Bosc de Oma o Bosc Encantat, pintat per Agustín Ibarrola
EXISTEIX UN BOSC AL MEU PAÍS  QUE ALGÚ HA CONVERTIT EN ART
El Bosque de Oma, una de las obras más conocidas del artista vasco Agustín Ibarrola, es una expresión del llamado “land art”, corriente creativa que surge a finales de los años sesenta del siglo XX y que tiene como finalidad trasladar el trabajo artístico a la naturaleza, utilizando el paisaje como marco, soporte y materia prima para el artista.
Bosque de Oma, Kortezubi (Bizkaia).
Se ubica en una de las laderas del Valle de Oma, en la localidad de Kortezubi, cerca de la Cueva de Santimamiñe, en la Reserva Natural de Urdaibai, Bizkaia.

Muestra de la horrible y espantosa armonía entre la naturaleza y la presencia humana, el pintor y escultor Agustín Ibarrola concibió el Bosque animado o Bosque de Oma, pintando en los troncos de los árboles figuras humanas, animales y geométricas que dotan de habitantes mágicos al bosque, algunos de los cuales sólo se hacen visibles desde posiciones determinadas, en las que las imágenes de distintos troncos forman una imagen conjunta.
Valle de Oma, Kortezubi (Bizkaia).
Según vamos caminando por el Bosque, las figuras se crean, se componen ante nuestros ojos: en ocasiones la figura de un solo árbol tiene entidad en sí misma, mientras que en otros casos es preciso observar el conjunto de varios árboles para comprender la obra.

Y además, la percepción de las figuras varía según el punto de observación: las figuras se transforman. En definitiva, una visita “personalizada”, en la que el artista consigue hacer al visitante protagonista de su obra.
Bosque de Oma, Kortezubi (Bizkaia).

SITUACIÓN
Los Valles de Basondo y Oma, están situados al noreste del municipio de Kortezubi, en la margen derecha de la desembocadura del Oka, dentro del marco de la Reserva de la Biosfera de Urdaibai.

En Gernika-Lumo, cogemos la circunvalación, dirección Lekeitio, por la BI 635 hasta la rotonda de Barrutia.

Continuamos por la BI 2238 y tras pasar el Barrio de Idokiliz tomamos el desvío a la derecha por la BI 4244, hasta el fin de la carretera, en el aparcamiento de Lezika.
VISITA AL BOSQUE DE OMA
Comenzamos nuestro recorrido en el Barrio de Basondo. Desde el parking dirigimos nuestros pasos, siguiendo la señalización, frente al Bar-Restaurante, por la carretera vecinal de Oma que por verdes pastos, llenos de animales, nos llevará al Valle de Oma desde donde accederemos al Bosque Animado. 
 Bar y Restaurante en el Barrio de Basondo, Parking.  Valle de Basondo, Kortezubi (Bizkaia).
Una vez allí y tras disfrutar de su visita, lo atravesaremos y saldremos por el lado opuesto para descender, por entre hermosos bosques, hasta el inicio de nuestra excursión.
 Carril hacia el Valle de Oma  Valle de Basondo, Kortezubi (Bizkaia).

Distancia a recorrer: 7,4 Kilómetros (ruta circular)
Desnivel máximo: 204 metros
Horario aproximado: 2 horas para el paseo, más el tiempo que queramos dedicar a la visita del Bosque.
Accesibilidad: El Bosque de Oma no está acondicionado para la visita con sillas de ruedas o carros de bebé.
Servicios: Parking, Área Recreativa (mesas y fuente) y Bar-Restaurante. 
 Hacia el Valle de Basondo  Llegando a Basondo.

Otras visitas recomendadas en sus proximidades:
Cueva de Santimamiñe, con su importante yacimiento arqueológico y una visita virtual a la cavidad.
Centro Basondo, Refugio de fauna silvestre de Urdaibai.
A TENER EN CUENTA
Lleva calzado adecuado para el monte: los caminos en el Bosque, tienen algunas cuestas empinadas.

EL AUTOR
Agustín Ibarrola nace en Basauri (Bizkaia) en 1930. Sus primeros pasos artísticos fueron autodidactas, aunque ya en 1948 consigue una beca con la que viaja a Madrid. Allí da sus primeros pasos en el cubismo y junto a Jorge Oteiza, en el constructivismo, movimientos que trataban de romper con el arte tradicional, donde se planteaba un arte menos puro y más social y el trabajo en equipo de varios artistas y diferentes artes. En 1956 viaja a Paris, donde junto con otros artistas funda el Equipo 57.
Bosque de Oma, Kortezubi (Bizkaia).

La vida y obras del artista, han sido un reflejo de la situación social de cada época. En los duros años 60 es notable la implicación política y social del artista, algo que se refleja en sus obras: la dura situación industrial, las injusticias sociales… 
Para Ibarrola, el arte público es muralista por excelencia. No es el arte de pequeñas dimensiones o de dimensiones reducidas con tratamientos amables. El arte público es con materiales robustos que guardan relación con todos los materiales que están a la intemperie. Y los contenidos representan, por así decirlo, cultura y sentimientos colectivos, situaciones colectivas, más que situaciones intimistas y de recogimiento personal.
Bosque de Oma, Kortezubi (Bizkaia).

Todo ello queda reflejado en esta obra, que comenzó a pintar en las entrañas del bosque en 1982. Sus figuras representan la situación social, la luz que entró en el bosque y allí se quedó, los ojos de nuestros antepasados, el rayo que quedó atrapado entre los pinos… un sinfín de formas y colores que esconde el bosque.
Sin duda, un lugar mágico que tenemos que visitar.

L'ARBRE

UN BONIC CONTE
 La maldat no existeix a la natura, només al cor de l'home.
 
El vell que feia florir els arbres
En Li Xiao era un vellet pobre, molt pobre, que tenia per veí un altre vell com ell, però ric, molt ric.
Li Xiao tenia un preciós presseguer, que feia uns préssecs de flaire, gust i color com pocs. Un dia, un noble, va passar per davant de casa de Li Xiao i li va demanar un préssec. El va trobar tan bo, que li va pregar que portés cada dia préssecs a l’emperador, (que tenia els seus estimats presseguers sense fruitar d’ençà molts anys), mentre durés la collita.
Fer feliç l’emperador li va dur respecte i fama, de la qual mai va presumir.
El veí, rabiós de veure la sort de Li Xiao, va esperar la nit i va tallar de socarrel el presseguer.
L’endemà, Li Xiao, va veure com l’arbre de la seva sort era a terra. La seva dona, el va voler consolar i li va pregar de no llençar-lo.
Va aprofitar el tros més gruixut del tronc per fer-ne un morter i la mà per molrar.
Quan l'endemà hi va posar un grapadet d’arròs per fer-ne farina, s’adonà, astorada, que l’arròs creixia incansable dins el morter.
Generosos com eren, van dedicar-se a fornir de farina tothom qui ho necessitava.
El veí, envejós de veure com Li Xiao i la seva muller eren de nou estimats i recompensats per tothom, li va anar a demanar un vespre el morter, amb una excusa qualsevol.
Naturalment, quan va tenir el morter a casa, el va cremar, sense esperar res dels seus favors. Quan la dona de Li Xiao li va anar a demanar el morter, ell, sorneguer, li va tornar un piló de cendres, tot i explicant-li que accidentalment el morter s’havia cremat.
Li Xiao, en rebre les cendres, entristit i enfadat alhora, en va llençar un grapat al jardí. Vet-ho aquí, que les cendres van anar a parar sobre un ametller sec, mort, que feia anys que no floria. Meravellosament, al cap de poc, l’arbre eixorc, va florir i va fruitar en molt menys temps que un fruiter qualsevol.
La muller va consolar Li Xiao, dient-li que ara se’l coneixeria com el vell que feia florir els arbres, i curosament, va guardar les cendres que quedaven del morter cremat.
Així és que, la seva fama va arribar a palau i l’emperador, (recordeu que tenia uns presseguers vells i mig morts, que havien sigut tota la seva alegria), va fer cridar Li Xiao per tal qui li fes meravella. I meravella fou.
Les poques cendres que quedaven, escampades amorosament per sobre dels arbres, van aconseguir que l’emperador perdés la seva tristesa i guanyés un amic, que va ser ben tractat i respectat fins el dia de la seva mort. El veí encara es rosega les ungles de ràbia