L'arbre vell
En la ciutat hi ha una plaça
i en la plaça un arbre vell.
En l'arbre hi ha la tristesa
de saber que és el darrer.
*
Abans n'hi havia molts altres,
ara tan sols queda ell
com un record que s'apaga
entre el ferro i el ciment.
*
Diuen que volen tallar-lo,
que molesta, que el seu verd
trenca l'estètica pura
dels edificis que té
voltant-lo, voltors altíssims
a punt de menjar-se el cel.
Que al lloc que ocupa podrien
aparcar vint cotxes més.
Que és la casa on s'arreceren
centenars de bruts ocells
que ningú recordaria
si no fos perquè viu ell...
*
En la ciutat (algú conta)
hi havia fa molt de temps
un arbre gran i molt trist
que se sabia el darrer.
*
I plorava fulles grogues
en la tardor, i a l'hivern
es despullava i cantava
estranyes cançons al vent.
*
Quan venia primavera
despertava les arrels,
oblidava un poc la pena
i obria el somriure verd
que en estiu era rialla
que et feia sentir-te bé
quan, fugint del sol, entraves
en el cercle tou i fresc
del seu regne que assetjaven
cotxes, finques, fum, diners.
*
Quan el tallaren plovia.
Ja no he vist ploure mai més.
 |
| Vent de tardor, ven de poesia |
 | |
| La pluja va remullant amb les seues gotes la tardor, els camps agraeixen el seu regal. En la ciutat els paraigües fan d'escuts de colors |
Sembla que la pluja vol fer festa i s'ha instal·lat aquest diumenge
entre els carrers i teulades, remullant arbres i jardins, llustrant els
colors del nostre entorn (bruts de tanta pols i contaminació). Diumenge
de pluja, diumenge de cant.
Cançó de pluja
No sents, cor meu, quina pluja més fina ?
Dorm, que la pluja ja vetlla el teu son...
Hi ha dues perles a la teranyina,
quina conversa la pluja i la font!
No sents, cor meu, quina pluja més fina?
No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?
Canten les gotes damunt la teulada,
ploren les gotes damunt del replà...
Gotes de pluja, gardènia que es bada...
No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?
¿No sents, cor meu, quina pau més divina,
amb la música dels núvols desfets?
Pluja de nit, delicada veïna,
dentetes d'aigua en els vidres quiets...
No sents, cor meu, quina pau més divina?
¿No sents, cor meu, que la pena se'n va,
dintre aquest plor de la pluja nocturna,
i les estrelles somriuen enllà?
Enllà somriu un mantell tot espurna...
No sents, cor meu, que la pena se'n va?
No sents, cor meu, quina pluja més fina?
No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?
No sents, cor meu, quina pau més divina?
No sents, cor meu, que la pena se'n va?
No sents, cor meu, quina pluja més fina?
La il·lustració és d'Anna Silivonchik
Sembla que la pluja vol fer festa i s'ha instal·lat aquest diumenge
entre els carrers i teulades, remullant arbres i jardins, llustrant els
colors del nostre entorn (bruts de tanta pols i contaminació). Diumenge
de pluja, diumenge de cant.
Cançó de pluja
No sents, cor meu, quina pluja més fina ?
Dorm, que la pluja ja vetlla el teu son...
Hi ha dues perles a la teranyina,
quina conversa la pluja i la font!
No sents, cor meu, quina pluja més fina?
No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?
Canten les gotes damunt la teulada,
ploren les gotes damunt del replà...
Gotes de pluja, gardènia que es bada...
No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?
¿No sents, cor meu, quina pau més divina,
amb la música dels núvols desfets?
Pluja de nit, delicada veïna,
dentetes d'aigua en els vidres quiets...
No sents, cor meu, quina pau més divina?
¿No sents, cor meu, que la pena se'n va,
dintre aquest plor de la pluja nocturna,
i les estrelles somriuen enllà?
Enllà somriu un mantell tot espurna...
No sents, cor meu, que la pena se'n va?
No sents, cor meu, quina pluja més fina?
No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?
No sents, cor meu, quina pau més divina?
No sents, cor meu, que la pena se'n va?
No sents, cor meu, quina pluja més fina?
La il·lustració és d'Anna Silivonchik
Llama el otoño
Toc, toc, toc
Llaman a mi puerta
Toc, toc, toc
Llaman a mi puerta
Toc, toc, toc
No sé quien será
Toc, toc, toc
¡Son gotas de lluvia!
Toc, toc, toc
Que quieren entrar
Toc, toc, toc
Ahora es el viento
Toc, toc, toc
Que quiere bailar
Toc, toc, toc
Busca hojas secas
Toc, toc, toc
Y danzar, danzar, danzar
Ahora es el viento
Toc, toc, toc
Que quiere bailar
Toc, toc, toc
Busca hojas secas
Toc, toc, toc
Y danzar, danzar, danzar
-“Te amo”-,
le dije al Viento
y él,
como muestra de su afecto,
me acarició,
con una cálida brisa en mi mejilla.
-“Adiós”-,
me dijo el Viento
y en una brisa dejó su eco
susurrando en mis oídos
su partida…
(Lorena)
La il·lustració és de Denise Ullmann.
 |
Haikú otoñal |
al compás del otoño
baila las hojas.
No hay comentarios:
Publicar un comentario