Anàlisi d'aquestes dues narracions.
Història del flautista d' Hamelín
Fa molt, molt de temps, a la próspera ciutat de Hamelín, va succeïr
una cosa molt estranya: un matí, quan el seus satisfets habitants van
sortir de les seves cases, varen trobar els carrers envaits per milers
de ratolins que rondaven per totes bandes, devorant, insaciables, el gra
dels seus graners i el menjar dels seus rebosts.
Ningú acabava de comprendre la causa d'aquesta invasió,i el que era
encara pitjor, ningú sabia que fer per tal d'acabar amb aquesta plaga
tant irritant.
Per més que pretenguessin exterminar-los o, al menys, foragitar-los,
semblava que cada vegada venien més i més ratolins a la ciutat. Tal era
el nombre de ratolins que, dia rere dia, s'apoderaven dels carrers i les
cases, tant que fins i tot els mateixos gats fugien espantats.
Davant la gravetat de la situació, els prohomes de la ciutat, que
veien perillar les seves riqueses per la voracitat dels ratolins, van
convocar el Consell i digueren: "Donarem cent monedes d'or a qui ens
lliuri dels ratolins".
Al cap de poc es va presentar davant seu un flautista taciturn, alt i
desgarbat, a qui ningú havia vist mai abans, i els digué: "La
recompensa serà meva. Aquesta nit no quedarà ni un sol ratolí a
Hamelín".
Dit això, va començar a passejar pels carrers i, mentre passejava,
tocava amb la seva flauta una meravellosa melodia que encantava els
ratolins, que sortint dels seus amagatalls seguien encantats les passes
del flautista que tocava incansable la seva flauta.
I així, caminant i tocant, els portà a un lloc molt llunyà, tant que des d'allà ni tan sols es veien els murs de la ciutat.
Per aquell lloc passava un riu cabdalós i, a l'intentar creuar-lo el
riu per seguir el flautista, tots els ratolins van morir ofegats.
Els hamelinesos, al veure's per fi lliures de les voraces tropes de
ratolins, van respirar alleujats. Ja tranquils i satisfets, van tornar
als seus pròspers negocis, i tant contents estaven que organitzaren una
gran festa per a celebrar el feliç desenllaç, menjant excel·lents
viandes i ballant fins molt entrada la nit.
Al matí següent, el flautista es va presentar davant el Consell i
reclamà als prohomes de la ciutat les cent monedes d'or promeses com a
recompensa. Peró aquests, deslliurats ja del seu problema i cecs per la
seva cobdícia, li van contestar : "Ves-te'n de la nostra ciutat! O
potser et pensaves que pagaríem tant d'or per tant poca cosa com per
tocar la flauta?".
I dit això, els prohomes del Consell d'Hamelín li donaren l'esquena esclatant a riure.
Furiós per l'avarícia i l'ingratitud dels hamelinesos, el flautista,
al igual que féu el dia anterior, va començar a tocar una dolcíssima
melodia una i altra vegada, insistentment.
Però aquesta vegada no eren els ratolins qui el seguien, si no els
nens de la ciutat, els quals, hipnotitzats per aquell so meravellós,
anaven darrera de les passes de l'estrany músic.
Agafats de la mà i somrients, formaven una gran filera, sorda als
precs i crits dels seus pares que, en va, entre plors de desesperació,
intentaven impedir que seguissin al flautista.
Res aconseguiren i el flautista se'ls endugué lluny, ben lluny, tant
lluny que ningú sabia on, i els nens, a l'igual que els ratolins, mai
més tornaren.
A la ciutat, només hi quedaren els seus opulents habitants i els seus
rebostos plens i ben proveïts de viandes, protegides per les seves
sòlides muralles i un immens mantell de silenci i tristesa.
I això fou el que succeí fa molts, molts anys, en aquesta deserta i
buida ciutat d'Hamelín, on, per mès que busqueu, mai hi trobareu ni un
ratolí ni un nen
LA LLEGENDA DEL CAVALLER SANT JORDI
Fa molt i molt de temps, el poble de Montblanc
era devastat per un monstre ferotge i terrible, que podia caminar, volar
i nedar, i tenia un alè tant pudent, que des de molt lluny amb les
seves alenades enverinava l'aire i produïa la mort a tots els qui el
respiraven.
El monstre era l'estrall dels ramats i les persones, i per tota
aquella contrada regnava el terror més profund. Preocupats per la
situació, els habitants de Montblanc van pensar en donar al drac, cada
dia de menjar a una persona, per intentar calmar-lo. El problema, era
trobar la persona que vulgues sacrificar-se cada dia per ser devorada
pel drac.
I així fou com després d'una llarga discussió, els vilatans van
decidir sortejar cada dia qui seria la persona que aniria a para a
l'estomac del drac. I així ho feren, i sembla ser que la jugada els va
sortir bé, l'abominable bèstia se'n deuria sentir satisfeta, perquè
deixà de fer estralls i malifetes per aquelles terres.
Però heus aquí que un dia, la sort feu que li toqués ser devorada a
la filla del rei. La jove princesa era molt simpàtica, amable, bonica i
elegant. Tenia el cor de tots els ciutadans robats, i per aquest motiu
centenars s'oferiren per substituir-la. Però el rei, afligit i adolorit,
fou just i sever, la seva filla era com qualsevol altre. Si li havia
tocat hi havia d'anar.
I així fou com la jove donzella sortí del castell per trobar-se amb
la bèstia mentre tot el poble mirava desconsolat i afligit, com la
princesa es dirigia cap al sacrifici. Però mentre la noia es dirigia cap
al cau del monstre, un jove cavaller, amb una brillant armadura, muntat
sobre un cavall blanc, es va presentar. La donzella se'l mirà i
l'advertí:
- Fugiu! fugiu ràpidament d'aquí! noble cavaller, si us quedeu per aquí, apareixerà la bèstia i només us vegi us devorarà.
El jove cavaller, se la mirà i li contestà
- No patiu jove donzella.Si sóc aquí es perquè hi he vingut
expressament. He vingut des de molt lluny per protegir-vos a vós i a
alliberar el vostre poble d'aquesta fera.
No va tenir temps ni de dir això, que de cop i volta va sortir la
fera, davant l'horror de la princesa i el goig del cavaller. Va començar
una intensa però breu lluita, fins que el cavaller li va clavar una
bona estocada amb la seva llança, que va deixar malferida a la terrible
bèstia i la matar. De la sang que en brollà, en sorgí ràpidament un
roser, amb les roses més vermelles que la princesa hagués vist mai,
roser del que el jove cavaller en tallà una rosa i li oferí a la
princesa.
Aquesta versió és una adaptació de la llegenda de Sant Jordi.En la versió original, recollida per Joan Amades en el
Costumari Català
el 1904, quan Sant Jordi ferí al drac, no el matà, el drac, un cop
ferit, Sant Jordi el va lligar i el va donar a la princesa, que el dugué
fins al poble de Montblanc on la gent li va perdre la por.I va ser allà
on la gent del poble el va acabar de rematar. Aquesta última versió és
la que es pot veure cada any per Sant Jordi a Montblanc, en una
representació que fan.
Aquestes dues narracions i d'altres les trobaràs fent un clic-clic
UN MAR DE CONTES
ANEU PREPARANT LA ROSA!!!
