Divendres 10 de febrer podia haver estat un dia com qualsevol altre, però vosaltres vau contribuir a convertir-lo en un dia molt especial.
Em van agradar moltísssim tots els regals, però el que em va fer més il·lusió va ser... veure-us tan units.
Contemplar aquell grup,que com una pinya cantava i ballava al gimnàs em va fer sentir molt orgullós de vosaltres i va reforçar el sentit de la meva professió. Val la pena fer de mestre si un pot viure moments tan emotius com els que he viscut avui.
Us deixo escrit aquell poema que us vaig llegir a la classe i que es podria entendre com un senzill reflex del que ha estat un tros de vida, de la meva vida i de la qual vosaltres ja en formeu part.
La raó per la que l'escric en castellà , a banda que Borges escrivia en aquesta llengua, és que les primeres paraules que van sortir de la meva boca me les van ensenyar els meus pares i ells parlaven "així". És per això que sovint , quan he d'expressar sentiments sense adonar-me em trobo parlant castellà. Sembla mentida però el llenguatge també té a veure amb la construcció dels sentiments.
Si ja ho sé que m'enrollo massa tal com dieu vosaltres, però recordeu: Si a una
massa feta de bones paraules li afegiu el
llevat de la sinceritat el pa serà un aliment deliciós.
Un petó molt fort a totes i tots moltes gràcies!!!
Si pudiera vivir nuevamente mi vida,
en la próxima trataría de cometer más errores.
Correría más riesgos,
contemplaría más atardeceres,
iría a más lugares adonde nunca he ido,
tendría más problemas reales y menos imaginarios.
Si pudiera volver atrás trataría
de tener buenos momentos y pensar, en cada momento,
que todo momento es bueno para vivirlo.
De eso está hecha la vida, mi vida, tu vida,
sólo de momentos.
Yo era uno de esos que nunca
iban a ninguna parte sin un termómetro,
una bolsa de agua caliente,
un paraguas y un paracaídas;
si pudiera volver a vivir, viajaría más liviano.
Digo era porqué, ahora, era más que soy.
Si pudiera volver a vivir, cosa harto improbable,
comenzaría a andar descalzo a principios
de la primavera y seguiría descalzo hasta concluir el otoño.
Contemplaría más amaneceres,
jugaría con más niños y no trataria de enseñarles tantas cosas.
Eso, si tuviera otra vez vida por delante.
Pero ...cada vez soy más recuerdo, vivo más lejos.
Veo menos, aunque menos ciego, mis ojos empiezan a ser espejos y , ya,
poco o casi nada espero, però aún espero.
Hace mucho tiempo que la vela, les veles, empezaron a arder y yo he ido respirando.
Poema incrustado amb permís de Jorge Luis Borges
PUÇAREL•LI
